A les 8.05 comença la classe amb els alumnes del Programa. Són alumnes de 15 anys, que sembla que "no aclopen" dins el sistema...
Són 6 al·lots, dels quals 1 no vé i 2 arriben tard. A més, no duen cap material, i això que cada setmana l'orientadora s'encarrega de proporcionar-los tot allò que necessiten.
Per sort (o no), dels 5 alumnes que venen, 3 han estat alumnes meus a tercer i quart curs de primària i, per tant, em puc situar immediatament en el context que tenen a casa seva per entendre part de les seves conductes.
Aquest vídeo potser il·lustra en certa manera la realitat d'aquests al·lots dins el context familiar...
Semblen contents de veure'm per allà, encara que un d'ells, un alumne diagnosticat de TDAH (després d'anys d'anar darrere la família, tot un equip format per diferents professionals: tutora, PT, assistent social, educador de carrer, pediatra) i que va ser tutorand meu durant el segon cicle de primària, s'encarrega de recordar-me que jo li cridava molt... això em fa reflexionar, ja que no record aquest alumne com a especialment problemàtic amb mi, ja que sempre em respectava i no solia traspassar la línia que jo li marcava en quant a comportament. Però ve, és interessant veure com passa el temps i com evolucionen els casos. També jo he evolucionat... crec... ara ja sé com tractar alumnes amb TDAH, o al manco ho intent.
M'entristeix, però, veure que tots els recursos per a l'ATENCIÓ A LA DIVERSITAT destinats a aquests alumnes no han aliviat gaire la seva problemàtica.
Quan els alumnes amb dificultats d'aprenentatge fan el canvi a Secundària, em dóna la sensació que alguns professors tendeixen a pensar que durant l'etapa de Primària "no s'ha fet res" per "solucionar el problema". Bé, ja sabem que molts encara pensen que els orientadors són "metges" que donen "miracles que curen els alumnes difícils". I a damunt, com que la documentació d'aquests alumnes està arxivada a l'EOEP de la zona, a mi m'ha donat la sensació que algunes informacions es perden "pel camí" quan es realitza el traaspàs. No sé, he vist alumnes meus, com ja us he comentat, que a primària varen necessitar una atenció molt personalitzada i concreta, i que sembla que ara ja no reben aquesta atenció. Està clar que amb el temps hi ha casos "resolts" que ja no necessiten aquesta atenció, com podrien ser els alumnes d'incorporació tardana que varen arribar fa uns quants anys al poble, però hi ha casos "que no es curen" i, per tant, nosaltres hauríem d'ajustar les ajudes a les necessitats de cada alumne, partint d'una avaluació diagnòstica prèvia que ens permeti situar l'alumne i analitzar els factors contextuals ( pràctica educativa, factors familiars, nivell de competència curricular de l'alumne,...) per poder actuar damunt ells i poder amplificar els efectes positius en els processos d'ensenyament-aprenentatge.
Potser la manca de temps fa que només s'atenguin els casos més prioritaris, però és impossible atendre bé tot l'alumnat amb tants pocs recursos...
En conclusió, mantenir aquests alumnes dins el centre durant 1 dia a la setmana és complicat de dur, i més si el centre no compta amb recursos per poder-los atendre'ls com caldria. La sessió, que dura 2 hores, s'ha de dur a terme a la biblioteca (en desús) i no tenen ni un simple ordinador per poder fer tasques més engrescadores per ells. Només comptam amb els diaris del dia, i perquè és dimecres, perquè inclús els bolígrafs els ha de dur l'orientadora cada dia, demanant sempre a conselleria que li deixi materials.
Si ens situam en una perspectiva sistèmica podem entendre que el pes que té el microsistema família és major que el que jo pensava, i les discotinuïtats en les actuacions família-escola, afecten tan significativament aquests joves que no s'ha pogut amplificar l'efecte educatiu de l'escola en benefici del seu desenvolupament.
Això em desanima i em fa dubtar de la nostra tasca com a psicopedagogs quan tanmateix a les famílies no els arriben els recursos que necessiten com caldria. Potser s'hauria d'insistir més en el desenvolupament de programes a nivell local per ajudar a les famílies des d'una perspectiva comunitària.
La classe amb aquests alumnes resulta bastant complicada de dur. Un d'ells ve medicat (o potser d'una altra manera que nosaltres sospitam) i la veritat és que "arrencar" costa. Els donam els diaris per llegir i seleccionen una notícia damunt la qual treballam. Per casualitat, es tracta d'un cas de pedaràstia en el qual està implicat un jove que ells coneixen personalment, perquè és un personatge molt popular a l'illa. Per tant, la notícia dóna peu a què puguin sortir tots tipus de comentaris en els quals els prejudicis i la falta d'educació i valors es fa palesa.
